Una introducció a la història bàsica del Partit Comunista Internacionalista

El següent document és una introducció bàsica a la història antiga del Partit Comunista Internacionalista (Battaglia Comunista) que va ser fundat el 1943 i és l’organització més antiga que existeix de manera ininterrompuda de l’Esquerra Comunista. La seva història es ara part de la història de l’actual Tendència Comunista Internacionalista. Informació històrica addicional es pot trobar en altes seccions d’aquesta pàgina web.

El desembre de 1917, l’ala esquerra del Partit Socialista Italià (PSI) va fundar el seu propi diari, Il Soviet, donant la benvinguda a l’Octubre Vermell de Rússia com a començament de la “revolució social internacional” donant suport a totes les tesis i arguments polítics de Lenin.

Des de l’esquerra, el 1919 va arribar la fracció comunista abstencionista (que s’oposava al cretinisme parlamentari i les il·lusions electorals que es trobaven a la dreta i el centre del PSI) proclamant el marxisme com la seva base teòrica completament d’acord amb la línia teòrica i els objectius estratègics de la Tercera Internacional, participant i col·laborant en el seu primer congrés. L’únic desacord que va tenir i que obedientment va abandonar, va ser sobre la participació en les eleccions i el sistema parlamentari, inclús de tipus “revolucionaria”, recolzada per els bolxevics, influenciats per les seves experiències en la Duma zarista.

El gener de 1921, en el Congrés de Livorno, l’esquerra va trencar amb el vell PSI reformista: sobre els “21 punts” de la Internacional Comunista i va fundar el Partit Comunista Italià, secció de la Tercera Internacional, i va assumir el seu lideratge.

Al participar en batalles en tots el fronts, sindicals, polítics, internacionals – L’esquerra va lluitar obertament contra el reformisme socialdemòcrata i la reacció davant la implacable pressió dels violents esquadrons feixistes. Per a l’esquerra, el feixisme no és una reacció feudal (segons el que va argumentar Gramsci, anticipant els arguments “idealistes” d’un “bloc històric” en aliança amb la burgesia liberal), sinó una manifestació política del capital (la seva “guàrdia armada”), en un intent per fer front a la greu crisis econòmica i social de la postguerra.

Malgrat l’heroica lluita duta a terme per el Partit i tots el militants, amb grans sacrificis d’homes i material, per frenar la violència del capitalisme, les condicions objectives i les relacions de poder ja no estaven a favor d’una solució revolucionària a la crisis. La lluita només va cobrir una retirada dolorosa. La direcció revolucionaria del Partit havia arribat massa tard per substituir les maniobres oportunistes del vell PSI i la Confederació del Treball.

La degeneració de la Internacional Comunista

L’aïllament de la experiència soviètica en el territori de Rússia, no obstant, era cada vegada més evident. En la Internacional, des del Tercer Congrés, el lliscament cap a posicions cada cop mes oportunistes es va fer evident. Va ser el començament d’una sèrie de trucs i tàctiques elàstiques des del front únic amb les forces polítiques a la formula ambigua d’un govern obrer i finalment a la tesis estalinista contrarevolucionària de la construcció del socialisme en un sol país.

En la Reunió Ampliada de l’Executiu de la Tercera Internacional (asta del seu VI Congrés el 1926), l’Esquerra italiana, representada sobre tot per Amadeo Bordiga, va ser l’únca veu que va denunciar la graveta de la situació que va sorgir en l’interior del partit bolxevic i en la Internacional després de la mort de Lenin.

El juny de 1923, l’Esquerra italiana ja havia sigut eliminada de la direcció del Partit Comunista d’Italia (PCd’Italia), després de la detenció de Bordiga i centenars de companys per part de la policia feixista. Les pressions i la intimidació, tant del nou Centre del Partit de Gramsci i la Internacional, es varen abalançar sobre el membres de l’esquerra, portant a la supressió de la revista Prometeo i la dissolució de les seccions controlades per la pròpia esquerra. L’esquerra va respondre amb la formació del Comitè de Intesa (Aliança) el 1925 com una primera advertència disparada contra les distorsions de la part que portaven a la pèrdua de la seva naturalesa de classe. Al voltant d’aquest Comitè, els membres més experimentats i eficaços de l’esquerra italiana tradicional es van reagrupar per defensar – encara com a majoria – la seva política en recolzament de la direcció del Partit i la seva plataforma d’oposició al nou rumb imposat per Moscou. Era més que obvi que hi havia un intent de distorsionar la naturalesa de la classe original de Partit, amb una volta a la política d’aliances i compromisos.

L’esquerra encara tenia la majoria en el Partit fins a finals de maig de 1924 en la Conferència Nacional de Como. Estava sola en el Congres de Lyon (1926), on l’Esquerra estava en la oposició en les tesis centristes imposades per Gramsci, on la marginació de la Esquera es va convertir en oficial. La mesura només va ser possible gràcies a la intervenció de la direcció, que s’havia assignat tots els vots dels delegats que estaven absents degut a la vigilància feixista.

L’Esquerra italiana es reorganitza a l’estranger ...

L’Esquerra italiana, que es va oposar a la “boxevització” (llegiu: “estalinzación”) del Partit Comnista d’Italia, va mostrar la seva solidaritat amb l’oposició de Trotsky en el partit rus.

Des d’aquest moment, en nazisme-feixisme i el estalinisme, van deixar anar la seva ofensiva contra els militars de l’Esquerra, tant italians com internacionals, obligant a la majoria de companys italians que van sobreviure a buscar refugi a l’estranger, principalment a França i Bèlgica.

El 1927, l’Esquerra italiana a l’exili (a Itàlia, els companys van ser els convidats de les presons del país) es van unir a una fracció i el 1928 a Pantin (França) va néixer la Fracció Esquerra de Internacionalistes Comunistes que el 1935 es va convertir en la Fraccií italiana de l’Esquerra Comunista, publicant la revista Prometeo i Bilan.

... A Itàlia, el Partit es reconstitueix

Seguint aquest continu fil vermell – que va acompanyar a la interpretació i aplicació del marxisme revolucionari com a defensa contra la traïció i l'oportunisme de tot tipus – l'esquerra italiana va formar el Partit Comunista Internacionalista el 1943. Això va ser possible gràcies als companys que es van quedar a Itàlia durant molt de temps a les presons feixistes, i al retorn dels companys emigrats de la Fracció a l'estranger.

El retor al camí del comunisme revolucionari va ser un dels primer propòsits obertament declarats pel Partit Comunista Internacionalista, que immediatament es va trobar entre dos fronts: per una banda, la policia feixista i per altre banda les bales socialdemòcrates del partit comunista italià de Togliatti (PCI), servent fidel de Stalin i dels interessos imperialistes de l'Estat rus.

Per tant, el Partit Comunista Internacionalista es va trobar sol en la denuncia de les mentides, la traïció i el nou pinxo que s'amagava darrera de les consignes de la guerra, que era una guerra d'alliberament nacional, per la llibertat i la democràcia. La nostra denuncia política intransigent, inclús durant els últims anys de la gerra imperialista, va atreure sobre el Partit i els seus valents militants les acusacions més calumnioses i difamatòries (espies Gestapo, provocadors trotskistes, etc.). Una verdadera cacera humana contra els comunistes Internacionalistes i membres del Partit Acquaviva i Atti Fausto, varen morir a causa de les pistoles dels assassins de nacional-comunistes ''patriòtics'' sota les ordres dels dirigents estalinistes. Altres companys van ''desaparèixer'' o van acabar a la presó sota acusacions absurdes, el contrari que el feixistes que varen ser alliberats per l'amnistia concebuda per el nou ministre de justícia, Palmiro Togliatti, el líder del Partit Comunista Italià.

Les condicions del Partit Comunista Internacionalista eren clares i intransigents des del principi:

-el desemmascarament d'aquell anti-feixisme, que el PCI burgès, liberal-democràtic i comunista nacionalista no va veure com una lluita contra en capitalisme, sino una aliança nacional amb les forces del capitalisme;

-la crítica i el rebuig de les politiques ''d'aliances populars'' inter-classistes i ''fronts units'', recolzats per els partits estalinistes i socialdemòcrates;

-el rebuig de qualsevol recolzament a les forces de la guerra i l'imperialisme, tant de Washington com de Moscou;

-la lluita contra la contrarevolució estalinista i la mentida de les vies nacionals al socialisme.

El futur ens pertany

Durant més de mig segle, el Partit ha resistit cada atac ja sigui ideològic o material, ha mantingut la fe en els principis fundamentals de l'Esquerra comunista i desenvolupat la crítica marxista dels capitalisme i la societat burgesa. Mai ha vacil·lat, i encara es manté ferm en la lluita per a la construcció del Partit internacional del proletariat.

A dia d'avui, amb una crisis econòmica incontrolable cada cop més gran sacseja els fonaments dels centres imperialistes d'Orient i Occident, el comunisme està a l'agenda de la història i requereix l'organització de la lluita dels proletaris del món, cap a la conquesta de l'alliberació total de les cadenes del capitalisme. Això només es pot aconseguir a través del derrocament revolucionari de la societat burgesa i del mètode capitalista de producció i distribució, que es basa en l'explotació, la opressió, la pobresa i la reducció de tota la humanitat a la barbàrie.

Sunday, October 4, 2015